La Kantine de la Volksbühne es plena de fum i amb poca llum. M’expliquen que es l’únic espai public de la ciutat que es pot fumar dintre, ja que Frank Castorf ho va demanar-ho. A la taula parlen sobre la llegenda de la llegenda de Castorf. Avui hem vist Der Spieler, confusa, llarga i desenfrenada.

Aquest es l’ultim any en que Castorf sera l´Interdanz a la Volksbuhne, ja que volen posar a. Aixo ha provocat una gran problematica a tot el Teatre i fins i tot Berlín mateix s’ha mobilitazat en contra aquest canvi.

Fa tres setmanes que formo part d’aquest grup de gent que m’acompanyen aquesta nit, son la P14. son el grup de teatre jove que viuen en el tercer pis de la Volksbuhne. Vanessa es l’organitzadora d’aquest grup de joves que son unes 40 persones involocrades. Estem organitzant una tetralogia a partir de la peca Kleiner Manöver, seran quatre peces al llarg de la temporada, aquest joves volen parlar de les petites revolucions del no-fer-res.

M’expliquen que fa uns dies van reunir-se amb el nou comitè que dirigira el teatre a una oficina vidriada just davant la Volksbühne. Pel que sembla han llogat aquesta oficina per seguir de ben a prop tots els moviments del teatre, ja que Castorf els hi ha prohibit l-entrada al teatre fins que ell ja no hi sigui. Moltes petites guerres s’amaguen dintre aquest teatre. Un grup de joves esbojarrats que qüestionen en les seves peces  es fan a la gran sala.

No tothom esta en contra aquest canvi de direccio, ja molts que estan a favor del canvi de Castorf, diuen que Castorf porta mes de trenta anys apalancat en el teatre, i que el canvi es bo, que Volksbühne necessita internacionalitzarse mes i obrir mes portes.

Es evident que l’ambient de la Volksbuhne es un cercle molt tancat, fins i tot per mi que conec a la major part de gent de la P14 es complicat fer-se una petita casa. L’idioma es una gran problema. Veig que ara ja puc seguir mes les converses, però per sentir-me idiota davant conversacions es el pa de cada dia. Per sort, amb poc temps el meu alemany ha millorat molt. A les classes de Kapitel Zwei, a Alexanderplatz, m’ajuden pel meu dia a dia, i agilitza la meva oïda, diuen que primer es entendre i a la llarga simplement la repetició porta a la memorització. Això es el que aplico com actriu per estudiar els meus textos.

Fa tres setmanes que vaig comencar el curs amb el Marcel a Kapitel Zwei i ja som una petita família d´imigrants perduts a Berlín intentant sobreviure aquest gran idioma.

Diuen que estudiar un nou idioma es aprendre una nova manera de veure el mon. Sens dubte, la meva vida ha donat una volta espectacular. I que segueixin girant i que no pari.