La primera setmana a Berlín

Aquest és el meu primer text per al Blog de Kapitel Zwei i m’agradaria explicar-vos la meva experiència durant la primera setmana a la capital alemanya, per als qui encara us falta encara una petita ajuda per acabar de decidir a venir a viure a aquesta apassionant ciutat.

Vaig llançar-me a venir perquè se’m va presentar l’oportunitat i l’havia d’aprofitar, sinó després te’n pots penedir per sempre. Podia permetre’m passar una temporada a l’estranger i tenia una mica de racó estalviat i vaig decidir-me, i com que volia seguir aprenent alemany, vaig triar Berlín. I perquè Berlín?

La primera vegada que vaig a Berlín, l’any 2013, em va deixar amb ganes de tornar-hi, sensació que crec que té tothom que l’ha visitat i també perquè l’ambient és obert i cosmopolita, molt semblant al de Barcelona, així que seria com estar a casa.

Vaig pensar que la manera més ràpida d’aprendre alemany era apuntar-me a un escola d’idiomes, i després de buscar entre les (moltíssimes) escoles , vaig decidir-me per Kapitel Zwei: Oferia un curs intensiu, que és el que jo estava buscant i està situada en ple centre, a l’Alexander Platz, com la plaça Catalunya de Barcelona.

Era la primera vegada que anava a viure a l’estranger, i la cosa que més he notat és que canvia la teva visió de la ciutat. No és el mateix anar-hi de turista que anar-hi a viure. Quan vas de turista, el primer que penses després de deixar les maletes a l’hotel és anar-te’n a fer-te fotos a la Porta de Brandemburg o al rellotge de l’Alexander Platz per sentir realitzat. Això és el que fem tots quan venim per primera vegada a Berlín.

Però quan vas a passar una temporada llarga, en el que menys penses en arribar és en anar a fer-te fotos, has d’organitzar-te i tenir controlat al teu voltant moltes coses, (botigues, transport…), has de començar de 0 i has de fer-ho ràpid. Penses que ja tindràs després tot el temps del món per anar a fer el guiri.

Abans de venir m’havia fet una llista amb les coses que havien de fer només arribar, ja que sabia que el primer dia seria agobiant i m’oblidaria moltes coses. Però no va funcionar. Amb els nervis se’m va oblidar fins i tot la llista i tot el que hi tenia escrit, o sigui que ja sabeu, l’estrès de les primeres 24 hores, és inel·ludible, encara que ho intenteu, igualment us deixareu de fer i comprar coses i  us oblidareu fins i tot del vostre segon cognom.

Vaig arribar amb el ferm propòsit de parlar el menys possible en anglès i en castellà. No havia vingut a perdre el temps, havia vingut a fer classes d’alemany i les llengües, el que requereixen sobretot és pràctica, la gramàtica la pots fer des de casa teva. Però al cap d’una estona d’arribar a Berlín, confirmes el que sospitaves quan estaves a casa : Que el teu nivell no és tan alt com et pensaves (cosa que ens passa a tots quan ens posem amb una llengua nova, que pots dir quatre frases i et motives…). Una cosa és fer perfectament els exercicis d’un llibre de text que fan servir els nens quan tenen 6 anys i l’altra enfrontar-te a la realitat. El que ja sospitaves al baixar de l’avió, es confirma quan preguntes tot motivat qualsevol trivialitat al conductor d’autobús o al venedor del Metro vint minuts després de sortir de l’aeroport. Penses que sort que començo el curs d’alemany dilluns, perquè si no les passaríem magres, però tranquils, aquesta sensació dura poc.

Després de comprovar e l teu nivell d’alemany a l’aeroport, la segona experiència emocionant és anar a comprar. A Barcelona normalment estic com a màxim deu minuts al súper, a Berlín la primera vegada em vaig passar 45 minuts. Després quan arribes a casa veus que t’has deixat la meitat de coses que necessitaves i has comprat coses que no saps ni que és. Llavors has de tornar i parlar amb la mateixa caixera un altre cop, dissimulant la teva sensació de ridícul. Si us penseu que per que sigui un Lidl hi hauran les mateixes coses que al Lidl de la cantonada de casa vostra, aneu ben equivocats. Però tranquils, al segon dia ja has après que has d’anar a comprar en temps, no mitja hora abans de tancar com fem sempre, i portar el traductor a sobre per a les etiquetes, no us refieu dels dibuixos! Això era un motiu més per a que arribés el moment de començar el curs d’alemany, poder anar comprar tranquil. Pel que fa als detalls del menjar germànic, ho deixo per al pròxim article, que això ja en dóna per un de sencer.

El primer cap de setmana abans de començar l’escola d’alemany passa ràpid, quan ja has pogut localitzar després de donar tres voltes a la mateixa mansana les botigues que necessites per anar tirant : una drogueria, una farmàcia, un banc i tens la nevera més o menys plena. Ja comences a estar tranquil. Estar donant voltes com una baldufa buscant una cosa tan trivial com una caixer et fa sentir com si acabessis d’arribar del segle XIX i no entenguessis res del que veus pel carrer. Al final una s’acaba acostumant a aquesta sensació i l’acabes incorporant naturalment, així que no us preocupeu.

Com deia, quan ja has sobreviscut les primeres 48 hores, ja t’entren ganes de fer una mica el turista, de sentir la ciutat, ja tindrem temps per estudiar quan comencem el curs.

Orientar-se per Berlín es fàcil. No es una ciutat densa com Barcelona, i els edificis no són gaire alts, i això fa que la torre de la televisió, la Fernseheturm, l’edifici més alt de la ciutat, es vegi des de quasi tot arreu, i et serveix per orientar-te. Com que la Fernsehturm està al costat l’Alexander Platz, fa que pensis automàticament amb l’escola d’alemany, com a punt de referència. Al mes de maig es pon el sol tard i hi ha temps fins ben entrada la tarda d’endinsar-se pels carrers, mes enllà dels monuments habituals de les guies turístiques. I penses que encara et queden moltes setmanes per endavant per seguir explorant la ciutat.

El primer dia arribes a l’escola amb una certa expectació, la mateixa curiositat, que tens des de petit quan comences a un lloc nou el primer dia.  Mirant les fotos de la pàgina de Facebook de l’escola, havia vist que el perfil dels altres alumnes era similar al meu i que seria fàcil fer-la petar amb ells. I efectivament, així va ser, i no només amb els companys de classe, sinó amb tothom, alumnes d’altres nivells, professors. Quan sents algú parlar la teva llengua es molt fàcil parar-t’hi a parlar sobre com van les coses a Berlín, amb l’alemany, l’experiència de buscar pis. I organitzar plans per a fora de l’escola, sempre hi ha algú acabat d’arribar i els veterans de Berlín l’acullen per donar un cop de mà, tal com va fer amb ells i tal com m’ha passat a mi, per conèixer més gent. Però tot això ja ho deixo per explicar-ho al proper article.